Per què els nostres fills, ens treuen de polleguera?

Sovint vivim situacions amb els nostres fills que ens exalten, ens ofusquen, ens enfaden, ens treuen de polleguera...

Aquests estats, per fugaços que siguin, solen venir acompanyats de certs esquitxos de sentiments de culpa, de moments de cavil·lació i/o de certa amargor.
Després, passats uns minuts, ja calmats, ens formulem la pregunta:

                     Per què els nostres fills ens treuen de polleguera?

La resposta no és fàcil ni única i és un conglomerat de diferents sentiments; aquests en són alguns dels motius: 

• Perquè ho permetem.
  
  Sí, sembla dur, però és així! Els nostres fills es converteixen en qui són perquè senzillament ho permetem. Ben veritat és que podem donar infinites excuses (l'edat, el que els arriba a través de la televisió, de la música, el sistema eductiu i social, l'entorn i les seves amistats, l'actualitat...) però cal deixar a un costat aquest mecanisme d'indefensió i pensar en la veritable arrel del problema: els nostres fills són fruit nostre i producte de la nostra educació, per tant, la responsabilitat vers ells està a les nostres mans.
  
  
• Perquè els comportaments incorrectes no tenen conseqüències o són ineficaces.
  
  El món del càstig és complicat! No sempre n'arribem a imposar o no tenim energia per realitzar-ne de més creatius o contundents! Però si els mals comportaments tenen conseqüències, encara que siguen ineficaces, ens hem de felicitar: el primer pas és estar-hi disposat!
  D'altra banda, hi ha conseqüències que, tot i ser eficaces, després d'un temps deixen de funcionar o són desafortunades i perden eficàcia, és a dir, que no donen tot el fruit que haurien de donar.
  
  I què me'n dieu del "si fas o no fas això rebràs un càstig o obtindràs un premi" i com que t'ha agafat en un dia difícil, en un lloc neutre o en un estat desesperat... no s'ha arribat a complir? Aquest és el pitjor!
  Els nens aprenen que si ens desesperen, acabarem claudicant ja sigui per esgotament, pel lloc on s'ha produït la desavinença o per l'objectiu a aconseguir.
  No patiu, en un altre post parlarem amb més profunditat de la gestió dels càstigs.
  
  
• Perquè són el més important i especial del món (per a nosaltres).
  
  És així, els nostres fills són el més especial del món i seria d'hipòcrites no acceptar-ho, però és precisament per això, que sovint tendim a protegir-los en excés, resolent els seus problemes i esmenant els seus errors, fent-los sense voler més febles i vulnerables.
  Els nostres fills i filles han nascut amb tot el nostre amor i veure'ls créixer és tota una meravella. No obstant això, en el món real, quan creixen i van a l'escola, a l'extraescolar, ... són un més i ningú els estimarà tant com tu. A casa, juguen amb els nostres sentiments, han aprés una forma de comportament que quan surten al món real no els funciona i no entenen per quina raó aquest patró no continua rutllant a tot arreu ni amb tothom.
  
  Els nostres fills han de ser estimats incondicionalment però, com a pares, els hem de donar les eines necessàries perquè vagin a la recerca del seu camí i de la seva pròpia felicitat.
  
  
• Perquè errem en ensenyar-los la diferència entre drets i privilegis.
  
  Per una banda tenim els drets: el dret a la vida, a jugar, a la llibertat d'expressió, a la família, a la protecció contra la negligència, a l'alimentació, a l'amor, a rebre educació, ...
  Per l'altra, els privilegis: atorgaments per una acció determinada (videojocs, roba exclusiva, mascota, cinema, vacances, compra d'objectes moderns, ...).
  Confondre drets i privilegis els desdibuixa la realitat. Hem d'aconseguir que tot esforç, pel que fa a actitud i comportament adequat, tingui la seva recompensa i aquesta pot anar des d'un premi en forma de felicitació per una acció determinada fins a una recompensa material.
  No eliminem drets, ensenyem-los a guanyar-se privilegis.
  
  
• Perquè interferim en la formació de l'autoestima dels nostres fills.
  
  Com a pares cal animar-los, donar-los suport, ... però sobretot és necessari guiar-los: dotar-los d'eines per tal que siguin autosuficients. D'aquí frases com "ensenyar-los a volar i sortir del niu" o "ensenyar a pescar, en comptes de pescar nosaltres els peixos i regalar-los-els". Així, se sentiran segurs per afrontar la majoria de situacions i augmentarà la seva autoestima, ja que per molt que nosaltres els diem que són fantàstics en tot, si no els proporcionem límits i estris, no s'hi sentiran: són ells que s'han de sentir potents davant els esdeveniments vitals. Estimar-se a un mateix precisament vol dir que, com a pares, nosaltres no li podem proporcionar una valoració positiva d'ell mateix perquè sovint confonem animar i recolzar amb el fet d'augmentar la seva autoestima.
  
  En efecte, no és:                   "si té alta l'autoestima, tindrà èxit en tot"
  sinó:                         "si té èxit en tot, augmentarà la seva autoestima".
  
  Per això, ensenyem i proporcionem estratègies perquè aconsegueixin els seus èxits i puguin lluitar per allò que volen. Aquestes eines, sumades a valors com l'esforç, la dedicació i la perseverança faran que tinguin autoestima i se sentin preparats.
  
  
• Però sobretot, sobretot ens treuen de polleguera perquè és NORMAL!
  
  Aquestes situacions de conflicte són obligadament naturals. Els nostres fills i filles busquen els límits de forma natural per tal de formar el seu caràcter, els límits sobre què poden fer i què no, i cada protagonista els treballa de forma diferent: des de la mínima expressió fins a la màxima manifestació, segur que amb molts factors en comú, però de diferent índole depenent de la casuística, l'entorn familiar i les pròpies necessitats dels implicats.
  
  
  Així doncs, utilitzem aquestes situacions per tal que els nostres fills vegin en nosaltres les bones maneres d'actuar, tinguin les bases per sentir-se més segurs i que també vegin que ens equivoquem però que som capaços de rectificar i estar allà quan calgui per a donar eines, més que no pas resoldre'ls els problemes.
  Tenir fills no és fàcil, ens embriaguen mil sentiments com l'alegria, la preocupació i d'altres estats emocionals! No tots els pares i mares sabem reaccionar sempre correctament però allò que importa és com triar, a partir d'ara, la resposta als conflictes que ens sorgeixen. En comptes de desencadenar una espiral de remordiment, culpa i càstig, perquè no triar el fet d'estimar més profundament amb compassió i amor? Ho podem fer expressant frases com "això no està bé però estic aquí, t'estimo i com que t'estimo et dic la veritat perquè quan vulguis puguis triar i anar fent el teu propi camí", "enhorabona per com t'ha quedat aquest treball", "Caram! T'has vestit i això que t'has posat et queda espectacular!", "i si mirem de fer això d'aquesta altra manera?", ...

Lau Rodriguez
Psicòloga i Directora de Lleure

benestar i família cangur monitor monitoratge lleure fills nens infants Asisgran ASISgrup canguratge